JORNADA SOBRE INTELICIÈNCIA A VILANOVA DEL CAMÍ

Moderador: Santi López-Villa, animador social

Ponents: Joan Antoni Melé, director del Banc Triodos

Arcadi Oliveres, President Justicia i Pau

Lama tibetà, Thubten Wangchen La

Natxo Tarrés, cantant de Gossos

L’acte es va iniciar amb la intervenció d'en Santi López-Villa tot explicant-nos un comte que parlava d’uns pous i que tenia molt que veure amb el que ens està passant a tota la humanitat:

Hi va haver un temps que la Terra estava plena de pous que estaven, però, buits. Els pous, a més, estaven secs. La buidor els va inquietar. Els pous volien, doncs, sentir-se plens. Van començar, llavors, la lluita per anar omplint-se de tot el que anaven trobant. Primer van aconseguir una cadira i la van depositar dins del pou. Poc a poc van anar aconseguint més coses; eines, materials, objectes diversos fins que va arribar un moment que de tant elements encabits dins del mateix pou les parets dels pous sentien una pressió, enorme i asfixiant, deguda per la inmensa cabuda dels mil i un objectes dipositats dins seu.

Llavors els pous van començar-se a tornar a inquietar. Es sentien massa plens. Calia buidar-se de nou, la situació era insostenible, era inquietant.

Amb decisió i a l’hora amb molta recança van començar a desprendre’s dels elements dipositats dins del pou fins que va arribar la situació de que nomès tenien la primera cadira, aquella on van començar a acumular objectes per no sentir la buidor.

Com els hi va costar de desprendre’s de la cadira! Però estaven molt decidits a buidar-se del tot. I tant que sí!

Però després de tornar-se a quedar tant buits com abans, aquesta buidor els va tornar a inquietar. I anaven esbrinant que calia fer per sentir-se en pau.

Aquesta vegada, però, van optar per excavar el seu terra. Les parets dels pous eren de pedra natural però el seu terra era de la mateixa terra, de la mateixa argil·la.

I poc a poc els pous van anar excavant engrandint la seva profunditat.

I tant van excavar cap a sota que vàren arribar a un nivell on la terra ja no era tant seca com les primeres capes. I després van tenir la sorpresa agradable d' anar trobant la terra més humida que mai fins arribar a trobar aigua. Van trobar AIGUA. Una aigua, transparent, cristal·lina i molt fresca que va arribar a omplir, poc a poc, cadascun dels pous.

I el més curiós de tot plegat és que l’aigua dels diferents pous sortia d’un mateix manantial que alimentava a tots els pous...

Si voleu veure com va anar l’acte que, per mi, va esser molt esperançador de cara al nostre futur més immediat haureu de mirar l’adreça següent:

intelicienciacolectiva.com/multimedia/